Faking disinterest

Se cuenta en los bares que lo mejor que puede hacerse para llamar la atención de alguien es dejar de pensar en esa persona, ‘que parezca que no te importa.’

¿Sabe alguien cómo hacer tal cosa? ¿Sabemos disimular tanto nuestros sentimientos como para que ese ‘que parezca que’ no se convierta en un espacio en blanco que le de a ‘no te importa’ un impulso casi grosero?

Ocurre que cuando dejamos de pensar en alguien a quien hemos prestado mucha atención éste nota la ausencia de nuestros ojos fijos. Y es entonces cuando se nos reclama. A veces de forma sutil. basta con un gesto, un hola, para devolvernos al espacio que ocupamos originalmente, recolocarnos en nuestros puestos y disponernos de nuevo a observar al otro con gran concentración.

Puede que algunos sepan como llevar este juego de tira y afloja mejor que otros. Puede que la carrera sea atractiva para ellos, aunque es fatigosa y abrumadora para la mayoría. Puede que sí. Pero mi certeza no es esa. Mi verdad es más frágil.

Señores,

éstas son mis manos

.

MIXEJA'M

La Carme m'ha recomanat MuxTape!



L'últim recopilatori caseru que vaig fer va ser pel Milo ara fa... dos anys? Era un mix de temes que induien a la calma. L'objectiu era combatre l'insomni del Ladrador. No vaig acabar de saber mai si funcionava però recordo que va ser bonic de fer.

Amb Muxtape tornem una mica als orígens. Jo, com tots, era una gran aficionada a gravar mixtapes. En feia moltes pel David, pel Carlos G. Alguna en devia fer pel Ximeno, per la Mariluz i per tots els amics de Reus. Ara, que ja no cal gravar per descobrir a algú un grup (n'hi ha prou amb un link al seu myspace), sembla que tornar enrere al 't'he fet una cinta' té un flair nostàlgic que ens fa sentir bé.

Antologies personalitzades.

Sovint malinterpretem els senyals que ens fan arribar els que ens envolten. Passa sobretot quan tens unes certes expectatives de llegir quelcom en particular i et poses a buscar proves que justifiquin les teves teories conspiratories.

Em pregunto fins on arriba el judici que fem dels que ens envolten i si estem preparats per deixar que ens sorprenguin. Si tenim la capacitat de llegir històries noves en el que ens semblava aparentment un conte popular.

Si som capaços de rellegir a la gent.

Famous last (but one) words

Hoy me han dicho que estoy 'entre la potranquilla desbocada y la frágil mariposilla'

pets per merda

ha costat
però ja ha arribat
en el format
més inesperat


El disc de Death Cab for Cutie (meravellós, com més s'escolta més bó és) ja sona a casa... al mini disc.
La còpia watermarked que ens van fer arribar no es podia reproduir en cap equip de música que pogués desxifrar arxius en MP3... meaning que no es sentia enlloc més que a la mini-cadena viejuna del manu. L'hem passat a un mini-disc en plan desesperat i se sent fatal però tira-li milles.

Tot plegat em porta a reflexionar en plan fugaç sobre lo del mini-disc de finals dels noranta (tots se'n vam comprar un 'per gravar les entrevistes'). Trobo que va ser una mica com canviar pets (cassettes) per merda.

Sponsorship

Accepto propostes de patrocini-



Com a contraprestacions ofereixo:
1. Apareixerà el vostre nom al Donor's Recognition Wall de la meva nevera.
2. Us faré abracedetes gratis.
3. Tracte VIP.

fire crackers

Deu ser nadal per que tot ho veig vermell... les sabates, els números de la línia oberta, les galtes del 'diosh', les portades dels llibres, les dels discos, els genolls pelats i la meva orella de tant d'aguantar el telèfon amb el coll fent així com si fós mig torta.



Pues venga, sí és nadal és nadal tu. Total, ja l'he celebrat dos cops aquest any. Una més no ve d'aquí.

Au, God Jul!

call me YOLKO!

L'humor musical és una basura però a mi em fa risa.

give me rain

Gairebé totes les ciutats on m'he sentit còmoda són plujoses. Barcelona és la única que s'escapa de la llista i m'imagino que això deu tenir algun significat ocult que se m'escapa.
A les ciutats on hi plou molt, tothom fa olor d'humit i la gent cau pel carrer. Si a sobre ets una mica sapastre passes més temps acaronant l'asfalt que a dues potes.
També passa que si plou sense parar, els baixos dels pantalons es fan malbé i et passes el dia assecant la roba.
Però... ah... això potser no us ho penseu... però als llocs on plou hi ha les millors cafeteries del món!! I si tu vius per passar-te el dia llegint el diari i fent 'surrp, surrp', llavors, noi, llavors ets al cel!

i'm falling... falling in love

La febre asiàtica (groga?) justifica l'aparença del 'munt de terra' a dia d'avui.

El 'munt de terra', per aquells que no ho sabeu, és un raconet entre l'armari i el llit on s'hi acumulen els llibres que estic llegint o planejo llegir durant el mes.
En aquest moment inclou uns deu volums i sis d'ells tracten temes 'asiàtics'. Cal doncs, com deia, justificació. No, no és una invasió sino-nipona. És que n'estic enamorada.

M'agradaria passar-li aquest a l'Ania Forgotten Wars, de Christopher Bayly i Tim Harper.



Post-colonialisme, sí, però amb poca palla i molt de gra. És de lectura agradable i no t'aturmenta amb els excessos del colonialisme. Només te'ls explica. Lo torment lo poses tu si vols.


Notabílississim és Dogs and Demons, del Alex Kerr.



Aquest últim està en ple procés de digestió i, de moment, és el més inteligent i valent de tots.
Aquí en teniu una mica d'informació:

How did one of the world's greatest and most ancient civilizations reach the state of economic, cultural and environmental decline that defines it today? Why, through decades of spectacular economic progress, did nobody comment on the terrifying price paid by ordinary Japanese? Now economically devastated, shunned by foreign tourists and regularly voted by visiting businessmen as one of the world's least appetizing destinations, Japan must now wake up to the 'state-sponsored vandalism' that has crushed families into tiny flats, bulldozed and cemented over the banks of most of the country's rivers and destroyed its historic towns.

Crespó negre

El Davide ens va explicar una història magnífica fa unes setmanes.
Va parlar-nos de Crespi D'Adda i de la seva gran avinguda.



La cosa va així: un senyor té diners i una fàbrica. Construeix una colònia i hi fa viure als treballadors. La comunitat s'organitza al voltant d'una gran avinguda on s'hi apleguen tots els edificis importants del poble. Si agafes l'avinguda et trobes per aquest ordre la maternitat, l'escola, l'escola d'oficis, la fàbrica, l'asilu i el cementiri al final - mirant-te fixament des que ets un nadó. Tots compartim el camí que ens porta a la mort, ve a dir.

I'm free... free Falling

- Dos metros cuarenta. - certifican mis 'compañeros' (Si son dignos de tal nombre... ¡Patanes!)

El hall exhibe hasta el próximo lunes mi marca récord. Una rallada, casi una autopista, que dejé en el parquet al caerme de bruces contra el suelo. Se trata, de nuevo, de una caída libre. Es decir, sin obstáculo alguno que entorpeciera mi trayectoria. Tan sólo yo y mis circunstancias.

Fa pupa.

"You're nothing but a pack of cards!"

L'Alice s'emprenya i tira les cartes a terra.

Cada cop que rellegeixo al Carroll em sembla un llibre diferent.

El minúsculo NANO

Nano a Reus vol dir xiquet.





El que vol dir Nano en indi ho expliquen (entre d'altres coses) al dossier de La Vanguardia INDIA. Au, neulu a buscar.

No descarregueu el de DCFC, companys

En els àmbits institucionals és molt típic fer acudits del tipus 'Paga'm el café o et cessaré!' o 'T'hem ascendit a pringat, l'informe s'ha de repetir'.


Així doncs:

He estat cessada del meu càrrec com a Dona-que-no-pirateja.

Ara hauré de fer oposicions a Dona-a-qui-no-prenen-el-pèl-els-pirates-d'internet

Acompanyo el post d'una imatge amb la que em sento molt identificada quan faig el pringat o quan vaig a La Caixa.

forecast

As overwhelming as certain details might seem initially, you need a new base of operations. You also need a better foundation to build a life upon. Instead of waiting for someone to blow your house down, take a proactive stance and make other arrangements


y eso.

Casa de Queso, como decían Aventuras de Kirlian.

POC A POC, Banessa

He de ser una tortuguilla "lenta pero segura".

preppie girls have fun

Preppies, preppys, hay que ir a trabajar! poneros monas y salid a la calle. Os compráis un buen bolso y os merendáis a los que fuman puros.

Ah, és complicat tot plegat.
Molt complicat.



Ara sóc d'un grup de treball feminista.
És guay lo dels lobbies. Sobretot si estàs dintre.

El sentido de la espera

Keep the mood easy and casual

A 'The Rebirth of a Nation. Gráfica de prpoganda en Vietnam' hi trobareu els artífexs de la propaganda i de la publicitat del Vietnam de les avant-guardes. Els dels anys seixanta són preciosos!



detalls per email.

unerstatements

Dice Ben Gibbard que I think your bruise was understated.



Bueno, no es mi caso. Mi bruise está más que sobrevalorado.
Dicen que sólo necesitas tiempo y que los años se sedimentan y lo cubren y ya casi no te das cuenta de que es morado y no color carne.

Kill them with kindness

Llista de coses fantàstiques


1. Subscripcions. The New Yorker, ReadyMade Magazine... (la portada del Seth és meravellosa)




2. Sortir a comprar un donuts i trobar-me al Milo.




3. We don't have idols yet.

que és la cançó de l'any

4. trobar-se gent maca al despatx

5. trobar un suavitzant que fa bona olor

6. tenir els penguin endreçats



7. Cuatro amigos de Trueba

8. el mòbil a tota marxa

9. Jo

the yellow wallpaper

Quan vaig arribar a Barcelona ara fa dotze anys (ells) van pintar la meva habitació d'un color horrible. Groc canari. Groc histèric. Groc de Perkins-Gilman.

The color is repellent, almost revolting; a smouldering unclean yellow, strangely faded by the slow-turning sunlight.
It is a dull yet lurid orange in some places, a sickly sulphur tint in others.

Hideous. Esgarrifós.

Ara torno a tenir una habitació groga. Ja estava així quan vaig arribar.Però té les rajoles més boniques de la ciutat. Tot torna.

au

Venga, tira-li.

trabajar. 2.

Aunque (según me dicen) es algo difícil de entender, trabajo más a gusto si no trabajo. En particular cuando se trata del show bizness. Lo paso mejor cuando no tengo que demostrar, ni marcar, ni puntuar.

La vida profesional, nos dicen, debe hacernos felices. Es parte de nuestra cultura de erasmus europeos asumir que, de hecho, nos merecemos un trabajo que nos guste, aunque sea sólo un poco. Bueno, yo he disfrutado con todos mis trabajos y creo que sólo he trabajado una vez en algo que no quería - duré cinco días detrás de la barra (literalmente).

He vivido momentos descorazonadores en el trabajo, como todos. Y como todos también he tenido trabajos de mierda. Nada especial.



(en la foto, otros tiempos)


Lo que sí que creo que es algo particular es mi relación con la… (oh, dios, no puedo creer que vaya a decir eso) la industria musical. Cuando trabajo lo paso mal. Cuando dejo de trabajar me siento aliviada y sin darme cuenta empiezo a trabajar mejor que cuando se me supone trabajando for real. Contacto con grupos que me gustan, voy a fairs y visito locales de ensayo. Un lío ¿verdad?


Lo cierto es que justo ahora, cuanto más me acerco a los treinta y a la profesionalidad de la ‘gente Mayor’ con mayúsculas más me apetece jugar con mis discos y mandar emails a trocho y mocho. ¿Me estaré agarrando a mi veintena como a un clavo ardiendo? ¿O será que en el fondo está es la música es MI vida y va a seguir siéndolo siempre en menor o mayor medida?


Bueno, todo queda un poco lejos ahora. Mis amigos se retiran. Mis conocidos y colegan son padres. Nadie quiere salir de gira… Mi generación está out-dated. Hemos pasado a mejor vida (o quizás, a una vida mejor.)

Ah… este post es un tanto demasiado personal para lo bonito e informativo que estaba el blog últimamente.
Lo compensaré mañana con un buen texto sobre mi nueva asignatura más odiada… ‘Història de la Llengua Anglesa II’.

cosinitas

Ok. M'he decidit.
Vernissaré els armaris de la cuina de blanc, tornaré a fer les rajoles i compraré els poms de llautó que vaig veure al TONS.
Quedarà així de guapa.

overdose

Malgrat que en fan anuncis de cotxes i se n'aprofiten vilment el síndrome de Stendhal es una cosa molt seria.

.
Dicen que el novelista francés Stendhal visitó Florencia (norte de Italia) en 1817, tratando de no perderse ni un detalle para su diario. Pasó todo un día admirando iglesias, museos y galerías de arte y se conmovió a cada paso con el derroche magnífico de cúpulas, frescos, estatuas y fachadas. Pero de pronto, al entrar en la majestuosa iglesia de Santa Croce, se sintió aturdido, con palpitaciones, vértigo, angustia y una sensación de ahogo que lo obligó a salir para tomar aire. El médico que lo revisó le diagnosticó "sobredosis de belleza" y desde entonces ese síntoma se conoce como "Síndrome de Stendhal".

Good morning sunshine

Una visita a Etsy i una repasada als emails i el outcome aquí el tenim: Una nova tria del millor que ofereix el arts&crafts modern a les deu del dematí.



Una ullada als totebags de Showpony, que són la mescla perfecta entre la shopping b. i el purse. (a Etsy.com)



Les tea-towels de Camilla, que són extranyes i una mica inquietants… (a CamillaBungman.com)



Un poster del Jason Munn per a Modest Mouse per regalar a la Glòria i/o al Ximi.(a thesmallstakes.com -sí, com la cançó de Spoon)



I una nova visita a la web de l’Helena Rohner i a la seva preciosa làmpara de ceràmica que posaré al meu nou estudi (a la meva room of one’s own) el dia que aconsegueixi montar-lo d’una punyetera vegada. (a helenarohner.com)



Bon dia a tothom!

Critica: Fragmentos

Si todos huyen, emigran, escapan es, parece decirnos, para probar su valor ante los demás, antes que a sí mismos. La emigración se plante aquí como una cuestión de falta de autoestima, razón última de la vanidad… estos personajes se valoran a sí mismos a través de los demás, sopesan su calidad como individuos con la balanza de otro… la imigración no es pues, sólo una cuestión de necesidad, ni una mera búsqueda de nuevas oportunidades… es la manera de conseguir construir un nuevo yo para todos los personajes. Yos más seguros, fuertes,hermosos, populares… yos nuevos para todos.
Por suerte para el lector irritado ante estos tipos insufribles… algunos personajes (no todos, los hay que son incorregibles) se cansan de tanta tontería y consiguen madurar a lo largo del libro. Entonces llega la catarsis y alguno de estos mezquinos termina siéndolo un poco menos. Es el único momento en el que percibimos algo de simpatía por los personajes… el resto del tiempo la situación es de una dureza tan extrema que no hay espacio para amabilidad ni compasión alguna.

blue in the broad light of day

La Judy Syfers va a escriure al 1971 un clàssic del feminisme de la second wave. Va apareixer a la revista Ms. i és un gran acudit. És la carta oberta d'una dona que decideix que tenir muller facilita tant la vida que... què coi! que ella també en vol una! "My God, who wouldn't want a wife?" (full text). El que no està tan clar per les feministes marginadores de la second wave és que un husband sigui tan desitjable.

Avui ja no hi pensem en això. Parlem de parelles que funcionen i marits 'que col.laboren a casa'. Fa de mal dir però jo no m'ho acabo de creure. Trobo que ha passat tan poc temps que a alguns no els hem donat prou dies per patir una 'masculine identity crises'. Els senyors del Mediterrani, els nostres marits, no han après res... segueixen lligats a les quatre normes de la masculinitat. O potser no?




(Il.lustració 'I'm not the husband. I'm the father.')


Las cuatro reglas de la masculinidad

"El machismo es una consecuencia psicológica de esta sensación. Un psicólogo acuñó las cuatro reglas de la masculinidad que tienen que ser suscritas por los hombres todo el tiempo. La primera y más importante es: Nada de mariconadas. No se puede hacer nada que remotamente sugiera la feminidad. La masculinidad es el repudio de lo femenino. Todo lo demás no es más que una elaboración de esa primera regla. La segunda regla: Sé importante. Medimos tu masculinidad por el tamaño de tu chequera, poder, estatus. La tercera regla: Sé duro como un roble. Lo que define a un hombre es ser confiable en momentos de crisis, parecer un objeto inanimado, una roca, un árbol, algo completamente estable que jamás demuestre sus sentimientos. La cuarta regla: Chíngatelos. Ten siempre un aura de atrevimiento, agresión, toma riesgos, vive al borde del abismo." (full text)


El fet és que com diria el J... bé,

'bride and bridle are too close in a man's mind'

Jo hi afegiria que, de vegades, 'bride and bridle are too close in a woman's mind'. Avui em demano, podem ser brides i no dur una bridle?

rrruuurururrr

...que alguien apague el sol un rato.


Slowly their souls swam up again, through gleams
Of watered light and dull drowned waifs of day;
Till from some wonder of new woods and streams
He woke, and wondered more: for there she lay.

to the jilted

DEDICATION
WITH MANY "COMPUNCTIOUS VISITINGS",
FOR THE PANGS INFLICTED,
AND TEARS OF REPENTANCE OVER THE GRAVES OF THE
BROKEN-HEARTED,
I RESPECTFULLY DEDICATE THE FOLLOWING PENITENTIAL
"CONFESSIONS OF A FLIRT",
TO THE JILTED.


Així comença "Confessions of a flirt" de la senyora d'Edward Leigh. Un text ignònim.
Forma part d'un arxiu virtual de ficció i no ficció escrita per dones al segle XIX i XX. Normalment autores inèdites o que escrivien sota pseudònim. Com la majoria de la ficció que trobem a l'arxiu de la Society for the Study of American Writers éx un text valuós i curiós de llegir.
"Ja que no podien ser bons, com a mínim, els relats ens distreuen. La majoria eren senyores de casa bona que escrivien per desfer-se de les hores mortes", diu l'article que li va dedicar l'Atlantic Monthly fa cinc anys. Bé, doncs cal que digui que no hi estic d'acord. Aquests textos són tan subversius com qualsevol dels contes de la Kate Chopin, igual de complexos i reprimits que els millos relats de la Katherine Mansfield.
Aquest en concret està vestit de novel.la romàntica, de passió desenfrenada com la que llegeix la dona del Leonard Blast a Howards End... paperback de la més baixa condició... però sota... ah! sota! sota hi ha un món! hi ha la por i el pànic de la Charlotte Perkins-Gilman, la espera angoixant de la Bob Fernt i l'erotisme de la H.D.

Why love is blind,

The Cupid child tired of the winter day
Wept and lamented for the skies of blue
Till, foolish child! He cried his eyes away-
And violets grew.


Katherine Mansfield.





la Katherine va escriure poca poesia i força fluixa. Forma part d'una col.lecció que es diu 'Angels' i parla bàsicament de la por a la malaltia i de l'amor ingenu. Dos temes ben diferents, cert, però que per ella semblen anar sempre junts. Més tenint en compte que tenia sifilis (li va passar el seu marit, amor de sa joventut. Tot encaixa: amor ingenu + malaltia = por)

Aquests poemets que vaig trobar-me ahir em va fer pensar en la Julia Margaret Cameron i en l'angel que hauria de guardar totes les tombes maques del món, la imatge de 'The Angel at the Sepulchre'. Em fa venir un esglai aquesta foto, no m'he decidit a penjar-la i he optat per el que més s'assembla al cupido de la seva producció.

on the love of books

Avui una petita selection de llibreries (*blinking eye)

- la Amplia de Santa&Cole no es deforma amb el pes. Una mica incompatible amb la calidesa del beige però altament gänger amb el gris cendra.






- la Para de Habitat és poc pràctica, ja. Però és bonica, estilosa i excèntrica però amb mesura.



- a la meva habitació a Malmö tenia una String i segueixo pensant que és la opció més digna per les col.leccions extenses de llibres fets pols.






-això és una "boom" de fusta deliciosa fet a mida



i una mica més de perspectiva...



- si la paret aguanta moltes 'folding' són boniques també. Molt impactants.




i sempre ens quedarà la billy, clar.

el milo diu

Un Arctic Monkey y un Rascal

Dos abrics negres.
Dos serrells.
Quatre 'plosive t'
i vaig com una moto

the perfect outfit

Aturdida por tres temporadas seguidas de "Sex and the city" en vena (es que és nadal) y algo preocupada por el actual estado de sitio de mi armario, he decidido replantear mi estrategia fashion in order to obtener un resultado más limpio y brillante.
Tal y como se me recordaba el otro día en la redacción (i com me n'alegro de poder tornar a fer servir aquesta expressió 'en la redacción'!!) mi look ha sido siempre más arriesgado y bonito de lo que es ahora.
No, no me disgusta parecer una institutriz moderna. De hecho, me gusta mucho que se me compare con una maestra de escuela. Pero tengo que potenciar el acabado del look o acabaré pareciendo una maestra 'descuidada'. No quiero parecerme a la señorita Carcoma... get it?



Total, que he agarrado la plancha, he abierto cajas y más cajas de ropa vieja y he llegado a las siguientes conclusiones:


1. Necesito: braguitas, una camisa blanca, medias y calcetines.
2. No necesito: más ropa verde.
3. La ropa buena es buena y dura más. la ropa mala es una caca.


He descubierto también que el flechazo funciona siempre. Cuando entras en una tienda y una pieza te enamora y te la compras y la miras y remiras y te-gusta-te-gusta-te-gusta el romance es meant to last forever.
Prueba de ello son:

1. Mi falda de cuadros de colores de Blanco. Parecía de sportmax pero costaba 5000 pesetillas. Fue la primera (y última) pieza que compré en Blanco tras su reconversión diez años atrás. Me sigue pareciendo preciosa.
2. Las bermudas de Sportmax (ara va debó) que me compré cuando llegué a Barcelona. Son bermudas de invierno y fue una osadía por mi parte que compré inspirada por el look Malory Towers.
3. Mi abrigo negro de Burberry. Conmigo hasta la tumba.
4. Mi bolso blanco y azul de anya hindmarch comprado en Copenaghe a costa de mi lunch del día.
5. Mi cardigan de marni (5000 pessetes en madrid)
6. Mi nuevo bolso de mary poppins / mis nuevas botas rosas
7. Mi camisa azul/topitos blancos
8. Les ballarines verdes de prada (6000 pessetes l'últim dia de rebaixes al Jofre del carrer Llovera.)
9. L'agenda de la blissen



Un repaso también a las piezas que NO me llevé a casa y que recuerdo como las grandes oportunidades perdidas de mi vida:

1. El abrigo blanco de Comptoir de Cottoniers (Hivern 2007. Motivo: bankruptcy)
2. Las bailarinas amarillas de miu miu (Estiu 2000. Motiu: m'havia comprat les verdes i em va semblar que dos parells seria excessiu. Oh! només valien 5000 pessetes!! arGH!!)
3. La mochila de Nice Things (Hivern 2006. Motivo: 'ja m'ho rumiaré')
4. El cardigan lila de 20anys/Jofre (Hivern 2005. Motivo: 'ah, però ja m'he comprat el jersei')
5. El vestido negro de paul&joe (Estiu 2004. Motivo: '360 euros')

Ea.
Back on track.

diuen que m'assemblo a

Calcaditas

''La pasta era el alimento principal de los solteros en los 70. El
chow mien era su delicatessen en los 80.''

Cal dir que tot ha canviat força i la panxa dels solters ho agraeix
molt. Ara mengem amanides, verduretes, arrossets, canalons.
Clar que...
Avui hem rebentat els botonsdelspantalons.
M'imagino que un almax (directament del sobre) de tant en tant no te'l
treu ningú

ande yo caliente

Diuen al The Guardian que ... "Peter Pan is dead - Attempts to revive the children's classic are little more than aesthetic necrophilia." i això ve a lo de la seqüela de la
Geraldine McCaughrean que va sortir fa un any i mig i jo he llegit avui.


Jo diria que mort-mort no està... una mica pachucho, sí, pobre. Però vaja...

A mi m'ha agradat, tu.

Europeus. Part 1.

Anar a treballar.