Temàtica fantasmagòrica

Tinc festa.

Muxtape actualitza't

Tenia un email de la K i m'he posat a escoltar els seus discos i m'he emocionat tant que he decidit de fer-ne un compilation temàtic. Apa, que el xaleu!

Muxtape

Us he dit ja que m'agraden els high heels?

high heels for the mentally disabled

Les dones baixetes que porten sabates de tacó sembla que anem enfilades dalt d'unes xanques. Però I A MI QUÈ?


When wearing high heels on a staircase, always use the rail if it is available, or at least be close enough to a rail that you can reach it if you need to. When climbing steps, your entire shoe heel and sole should land firmly at once on each step.

Graham Swift (2)

Everything’s quiet, the house is still. Mike and I have anticipated this moment, we’ve talked about it and rehearsed it in our heads so many times that recently it’s sometimes seemed like a relief: it’s actually come. On the other hand, it’s monstrous, it’s outrageous–and it’s in our power to postpone it. But ‘after their sixteenth birthday’, we said, and let’s be strict about it. Perhaps you may even appreciate our discipline and tact. Let’s be strict, but let’s not be cruel. Give them a week. Let them have their birthday, their last birthday of that old life.

You’re sleeping the deep sleep of teenagers. I just about remember it. I wonder how you’ll sleep tomorrow.

Llegint el Tomorrow de Graham Swift per una propera crítica al Go m'adono que m'agrada més del que recordava... És grandiloqüent i tràgic i tot lo que vulgueu però és també molt, molt real.

Una antiga entrada sobre Graham Swift redactada en un estil TERRIBLE i PRETENCIÓS aquí . Em defensaré dient que està escrita en un moment molt, molt extrany de ma vida.

Riding the vespa - sota la pluja

The New York Times
May 20, 2008, 6:52 am
Riding the Vespa S

By Daniel McDermon

I’ve always thought that driving in New York City is a bit like a game of touch football between the Jets and the Giants — you’re always seconds away from a painful collision, but for the most part you don’t get clobbered. Getting through a traffic jam on the Brooklyn-Queens Expressway is a game of inches. So even though I’m a fan of almost anything with a motor and two wheels, I was a bit skeptical about venturing onto the city streets aboard the Vespa S. After touring through Manhattan and Brooklyn on a group ride for journalists, though, I found myself persuaded that scooters are extremely useful for basic city transport — at least when the weather is cooperative.

(Lo del weather being cooperative és un recordatori de que no, no n'és de cooperant el temps a la ciutat esmeralda. De nou, una mostra més de la meva audàcia - com anar en bici a Malmö o portar kitten heels a Benicàssim)

La nova Vespa S m'agrada molt però no em convenç tant com la LX. El D. en té una i fa sempre molt de goig de veure-la.

Si puguéssiu triar... quina us quedarieu?

Vespa LX de 125CC model sr. de la Ifigènia


Vespa LX de 50cc. Model 'sóc una mica excèntrica i molt europea'


LX de 50cc. Model Portofino.



LX de 50cc. Model vermell putot.

mocadors flowie

I seguim parlant de looks...
en un attempt de construir una imatge més senzilla i més apropiada al meu nou lifestyle...

Heus aquí el meu nou look estiuenc



Els factors claus:
- és rain-friendly (Un factor que torna a agafar molta importància.)
- és tour-friendly
- és tan ensucrat com vull
- puc portar-hi manoletines



(Evidentment, està supeditat al tratjo de tots els dies de feina a Barcelona)

Petite

Qui es vestirà a Gap Petite a partir d'ara? JOOOO!

Ja se sap: When in Rome... llegeix lo Vogue Americà.



Deixeu que re-recomani un clàssic d'aquesta casa (la meva, que no és pas la casa de tots): Daily Candy i la seva daily dose de sorpreses ben parides. Segueixen redactant les seves notícies amb una gràcia i un estilasso que fa enveja!

Vem mirar d'engegar un DailyCandy a Barcelona fa uns anys i no va acabar de tirar endavant el projecte. Era una acció conjunta amb una agència de publicitat.
Es van publicar algunes notícies, però que vaig escriure jo i que després van refer de cap a peus amb el to 'comercial' propi d'un madrileny modern (molts 'mola mazo' i 'es lo más'). Alguns recordareu que em vaig sentir una mica frustrada amb aquest 'taxi al centre'.

Quants croissants es poden menjar a la setmana? Jo darrerament me’n faig un al dia. Si m’apreta la gana per la tarda potser dos.

He descobert uns croissants francesos de mantega deliciosos aquí a la vora molt molt barats… i se’m fa la boca aigua caminant pel carrer… veig els dos cuernessitos i em poso a cent.

És amb lo que se me'n va el pressupost. Bàsicament, és de lo que m'alimento, també.


Aquest sopar m'està costant l'alimentació.

(La foto no té res a veure però m'agrada igual)

no em toqueu els

Fa poc ens han regalat una PalmZ200. Justament pensava de comprar-me'n una fa uns dies i ahir quan vaig mirar-me-la vaig veure que no m'interessava.
M'agrada el Iphone de la C. i l'agenda i notes que porta, però no entenc per què he de substituir la meva Filofax per un tercer mòbil que no pot fer trucades i no em deixa escriure com cal (què coi és aquesta basura del Graffiti???)

Així que, ala, a la filofax i al lamy fins que arribin les vaques gordes.

Si s'és de Moleskine, no hi ha res a fer.

Travelling B

Los Fraggel fue la serie por excelencia de mi infancia. No tiene nada de extraño que el personaje favorito del clan Llepisa fuera Tío Mac el Viajero, o como le llaman en inglés, Uncle Travelling Matt. (Ahora que lo pienso, seguramente se llamaba Tío Matt, aunque le llamaramos Mac...)

Últimamente, pienso mucho en él. Viajo mucho.

Mac/Matt hacía su aparición a medio capítulo, siempre siguiendo el mismo patrón... llega el correo, Doc lo tira a la basura, los Fraggel salen a buscarlo, el perro Sprocket intenta cazarles y Gobo, Musi y Rosi se cuelan en la ratonera justo a tiempo.

También me gustaban Filo y Mena, las ratas sirvientas de la montaña de basura.

Así éramos, así.

YEEEPA!

mentres no arriba el nou disc, aquí teniu la cucada que van fer abans

Parecidos razonables

Mireu quina cosa més curiosa...

no funciona la tecla de l'accent

Lo chungo de la primavera es que si estornudes molt penses que es per culpa dels plataners de passeig de gracia i no te n'adones de que en el fons el que esta passant es que has agafat l'encostipat de l'any i no te n'has enterat.
Jo fa nomes un parell d'anys que tinc febradas fortes, fins ara tot era mes light. L'asma, que cada dia es mes acusat, hi ha contribuit en gran mesura. Son febrades extremes i esgotadores i son encostipats que no vols que t'agafin... son una tonteria i et deixen KO com res. Total, que tapeu-vos el coll i no dormiu amb el cul enlaire si us plau.

no tinc ni ganes de buscar una foto

Ms. Speak Menot.

Com si ho haguéssin fet només per mi… El primer New Yorker que m’arriba a la bústia porta un conte xinès del Jonathan Franzen i 10 pàgines d’aventura àrtica i Amundsen a punta pala. Ja era mitjanit i encara llegia aferrada al full de 70gr més exquisit del món.

Molt entretingut el Talk of the Town de la setmana amb un comentari sobre paraules higièniques - la Hillary being misspoken. Llegiu...

"Along with its various derivatives, “misspeak” has become one of the signature verbal workhorses of this interminable political season, right up there with “narrative,” “Day One,” and “hope.” It carries the suggestion that, while the politician’s perfectly functioning brain has dispatched the correct signals, the mouth has somehow received and transmitted them in altered form. “Misspeak” is a powerful word, a magical word. It is a word that is apparently thought capable, in its contemporary political usage, of isolating a palpable, possibly toxic untruth, sealing it up in an airtight bag, and disposing of it harmlessly.

Such a feat of modern hygiene is impressive in a word of such ancient origins. The Oxford English Dictionary finds it in Chaucer (“I me repente / If I mis spak”), but the hoary examples involve meanings that are either obsolete (to calumniate) or irrelevant to the present case (to mispronounce or speak incorrectly, a specialty of George W. “Misunderestimated” Bush). The last item in Oxford’s half-column entry, however, gets us where Senators Clinton and McCain want us to go:


3.b. refl. To fail to convey the meaning one intends by one’s words.

This use of “misspeak” is of American origin. Oxford’s first example (“I believe he misspoke himself”) is drawn from, aptly, the Congressional Record, 1894; its second (“The President misspoke himself”) is from Richard Nixon’s iconic press secretary, Ron Zeigler, in 1973, annus mirabilis of the Classical period of American misspeaking."

work or non-work

Ahir l'Ania i jo vam fer la xocolata dels diumenges. És una d'aquelles trobades habituals com el pato laqueado del Gerard i la Núria, la pizza del dimarts o el japo del Milo i el Manu.
Ara estic mirant d'instaurar un tres-bandes setmanal amb els cool ones, però se m'encostipen i tenen muquitus.

Tot plegat, per explicar-vos que amb la Polandia vam parlar de si agafariem la feina del Fainé (President de La Caixa) si ens l'oférissin. Ella va dir que no, que de cap manera.
Jo em vaig quedar rumiant... i no és per ambició ni per cobdícia que em vaig quedar pensativa. És per que sóc una mica lenta per aquestes coses.

Vam començar a parlar de les feines on no ens veiem treballant i em vaig sorprendre a mi mateixa dient que no volia treballar en un lloc on la política fós la que marqués el ritme del treball diari. (Anda que...)

I valtros, quina feina ben pagada engegarieu a rodar? On no treballarieu mai?

wonder woman

Jo no sé escriure si no rossego res. Com que no fumo, menjo porqueries.

Va per èpoques.

La pitjor va ser quan menjava shocko-bons. N’era addicta. Fins i tot trucava al Manu per que me’n portés del Apu quan tornava de treballar. Me’n fotia un paquet per article periodístic i dos per capítol de novel.la.

Després me va agafar per los palitos de Quelis. Però te deixaven la boca com una espardenya.

Lo més clàssic han estat les xuxes. Sempre n’he menjat moltes treballant.

Als 12 anys me van haver d’empastar sis dents.





Avui m’he menjat un paquet de spaghetti de maduixa picants haribo, un paquet de dunettes, una bossa d’avellanes de Reus i m’he begut quatre cafès lavazza amb llet i un batut de plàtan i maduixes.

He escrit un article de 15000 car., un capítol sencer de tres fulls i he traduït dues pàgines del llibre del J.

Mal de panxa = CREACIÓ

la vida és pop i amor

La cierritis és un síndrome que afecta a tots els que escrivim per publicar. Ens agafa a última hora, no se sap ben bé pourquoi (n'hi ha que diuen que és per que esperem el moment propici per assolir el cim creatiu... la inspiració de l'últim minut.)

En general la cierritis la reconeixem per que té uns símptomes molt espectaculars: passejos fora d'hora, rentadores a tota pastilla, obrir el correu spam... Inclou tot el que fem per evitar acabar la feina pendent, tot de coses que no faríem si no estiguéssim esquivant el que toca.

Jo, per exemple, la cierritis me la reconec per que m'agafa per donar tombs pel pis amunt i avall, amunt i avall. També tinc molt costum d'endreçar per rumiar en comes i punts i frases fetes. Avui m'he posat a endreçar en calcetes (una altra mala costum, anat mig nua per casa) i he trobat un quadern del diari de la boda del Vianney M. al any 2000.

He passat la tarda llegint-lo i revivint la festa a la casa al Midi i lo bé que ens ho vam passar tota la colla de la twee-net. És una època molt ingènua i, per tant, plena de decepcions però tot i això van ser dies de grans somriures i nits eufòriques. Mentre llegia he escoltat aquesta cançó en el repeat.



Sanpedro sempre m'han semblat superbs i aquesta cançó és una 'divina història en paral·lel'.

Searching for a good place to land

Tot el que he après:
Un moll no és estable.
El futur és mal·leable.

la fórmula de la adicción

una palabra amable +
una palabra fría +
un gesto amable +
un gesto frío
=
adicción emocional

race

Ayer le pasé el inicio de mi nueva novela a un amigo.
(OJO! En las próximas semanas dos amigos más -Carme y Milo, vamos- recibirán un emailecito con el primer capítulo.)

El feedback de ayer fue muy positivo y me ayudó a comprender algo de mi verbo que me pareció muy interesante. Me sirvió también para encontrar una nueva vía a un problema de narración que me tenía encallada como una ballena en el Thames.



Necesito por lo menos un par de meses de escritura non-stop para poder terminarla y me pregunto de dónde sacaré el tiempo.

Tal y como yo lo veo, esto de escribir ha acabado por convertirse en una apuesta. Es un derby, son caballos y galgos... ¿Tengo que apostar definitivamente por mi caballo favorito (escribir) o por el que todos consideran ganador?

Permítanme seguir con mi metáfora hasta el final, por favor. El caballo ganador (carrera diplomática) es muy elegante y poderoso pero... ¿y si el favorito es el más listo?

Faking disinterest

Se cuenta en los bares que lo mejor que puede hacerse para llamar la atención de alguien es dejar de pensar en esa persona, ‘que parezca que no te importa.’

¿Sabe alguien cómo hacer tal cosa? ¿Sabemos disimular tanto nuestros sentimientos como para que ese ‘que parezca que’ no se convierta en un espacio en blanco que le de a ‘no te importa’ un impulso casi grosero?

Ocurre que cuando dejamos de pensar en alguien a quien hemos prestado mucha atención éste nota la ausencia de nuestros ojos fijos. Y es entonces cuando se nos reclama. A veces de forma sutil. basta con un gesto, un hola, para devolvernos al espacio que ocupamos originalmente, recolocarnos en nuestros puestos y disponernos de nuevo a observar al otro con gran concentración.

Puede que algunos sepan como llevar este juego de tira y afloja mejor que otros. Puede que la carrera sea atractiva para ellos, aunque es fatigosa y abrumadora para la mayoría. Puede que sí. Pero mi certeza no es esa. Mi verdad es más frágil.

Señores,

éstas son mis manos

.