Quants croissants es poden menjar a la setmana? Jo darrerament me’n faig un al dia. Si m’apreta la gana per la tarda potser dos.

He descobert uns croissants francesos de mantega deliciosos aquí a la vora molt molt barats… i se’m fa la boca aigua caminant pel carrer… veig els dos cuernessitos i em poso a cent.

És amb lo que se me'n va el pressupost. Bàsicament, és de lo que m'alimento, també.


Aquest sopar m'està costant l'alimentació.

(La foto no té res a veure però m'agrada igual)

no em toqueu els

Fa poc ens han regalat una PalmZ200. Justament pensava de comprar-me'n una fa uns dies i ahir quan vaig mirar-me-la vaig veure que no m'interessava.
M'agrada el Iphone de la C. i l'agenda i notes que porta, però no entenc per què he de substituir la meva Filofax per un tercer mòbil que no pot fer trucades i no em deixa escriure com cal (què coi és aquesta basura del Graffiti???)

Així que, ala, a la filofax i al lamy fins que arribin les vaques gordes.

Si s'és de Moleskine, no hi ha res a fer.

Travelling B

Los Fraggel fue la serie por excelencia de mi infancia. No tiene nada de extraño que el personaje favorito del clan Llepisa fuera Tío Mac el Viajero, o como le llaman en inglés, Uncle Travelling Matt. (Ahora que lo pienso, seguramente se llamaba Tío Matt, aunque le llamaramos Mac...)

Últimamente, pienso mucho en él. Viajo mucho.

Mac/Matt hacía su aparición a medio capítulo, siempre siguiendo el mismo patrón... llega el correo, Doc lo tira a la basura, los Fraggel salen a buscarlo, el perro Sprocket intenta cazarles y Gobo, Musi y Rosi se cuelan en la ratonera justo a tiempo.

También me gustaban Filo y Mena, las ratas sirvientas de la montaña de basura.

Así éramos, así.

YEEEPA!

mentres no arriba el nou disc, aquí teniu la cucada que van fer abans

Parecidos razonables

Mireu quina cosa més curiosa...

no funciona la tecla de l'accent

Lo chungo de la primavera es que si estornudes molt penses que es per culpa dels plataners de passeig de gracia i no te n'adones de que en el fons el que esta passant es que has agafat l'encostipat de l'any i no te n'has enterat.
Jo fa nomes un parell d'anys que tinc febradas fortes, fins ara tot era mes light. L'asma, que cada dia es mes acusat, hi ha contribuit en gran mesura. Son febrades extremes i esgotadores i son encostipats que no vols que t'agafin... son una tonteria i et deixen KO com res. Total, que tapeu-vos el coll i no dormiu amb el cul enlaire si us plau.

no tinc ni ganes de buscar una foto

Ms. Speak Menot.

Com si ho haguéssin fet només per mi… El primer New Yorker que m’arriba a la bústia porta un conte xinès del Jonathan Franzen i 10 pàgines d’aventura àrtica i Amundsen a punta pala. Ja era mitjanit i encara llegia aferrada al full de 70gr més exquisit del món.

Molt entretingut el Talk of the Town de la setmana amb un comentari sobre paraules higièniques - la Hillary being misspoken. Llegiu...

"Along with its various derivatives, “misspeak” has become one of the signature verbal workhorses of this interminable political season, right up there with “narrative,” “Day One,” and “hope.” It carries the suggestion that, while the politician’s perfectly functioning brain has dispatched the correct signals, the mouth has somehow received and transmitted them in altered form. “Misspeak” is a powerful word, a magical word. It is a word that is apparently thought capable, in its contemporary political usage, of isolating a palpable, possibly toxic untruth, sealing it up in an airtight bag, and disposing of it harmlessly.

Such a feat of modern hygiene is impressive in a word of such ancient origins. The Oxford English Dictionary finds it in Chaucer (“I me repente / If I mis spak”), but the hoary examples involve meanings that are either obsolete (to calumniate) or irrelevant to the present case (to mispronounce or speak incorrectly, a specialty of George W. “Misunderestimated” Bush). The last item in Oxford’s half-column entry, however, gets us where Senators Clinton and McCain want us to go:


3.b. refl. To fail to convey the meaning one intends by one’s words.

This use of “misspeak” is of American origin. Oxford’s first example (“I believe he misspoke himself”) is drawn from, aptly, the Congressional Record, 1894; its second (“The President misspoke himself”) is from Richard Nixon’s iconic press secretary, Ron Zeigler, in 1973, annus mirabilis of the Classical period of American misspeaking."

work or non-work

Ahir l'Ania i jo vam fer la xocolata dels diumenges. És una d'aquelles trobades habituals com el pato laqueado del Gerard i la Núria, la pizza del dimarts o el japo del Milo i el Manu.
Ara estic mirant d'instaurar un tres-bandes setmanal amb els cool ones, però se m'encostipen i tenen muquitus.

Tot plegat, per explicar-vos que amb la Polandia vam parlar de si agafariem la feina del Fainé (President de La Caixa) si ens l'oférissin. Ella va dir que no, que de cap manera.
Jo em vaig quedar rumiant... i no és per ambició ni per cobdícia que em vaig quedar pensativa. És per que sóc una mica lenta per aquestes coses.

Vam començar a parlar de les feines on no ens veiem treballant i em vaig sorprendre a mi mateixa dient que no volia treballar en un lloc on la política fós la que marqués el ritme del treball diari. (Anda que...)

I valtros, quina feina ben pagada engegarieu a rodar? On no treballarieu mai?

wonder woman

Jo no sé escriure si no rossego res. Com que no fumo, menjo porqueries.

Va per èpoques.

La pitjor va ser quan menjava shocko-bons. N’era addicta. Fins i tot trucava al Manu per que me’n portés del Apu quan tornava de treballar. Me’n fotia un paquet per article periodístic i dos per capítol de novel.la.

Després me va agafar per los palitos de Quelis. Però te deixaven la boca com una espardenya.

Lo més clàssic han estat les xuxes. Sempre n’he menjat moltes treballant.

Als 12 anys me van haver d’empastar sis dents.





Avui m’he menjat un paquet de spaghetti de maduixa picants haribo, un paquet de dunettes, una bossa d’avellanes de Reus i m’he begut quatre cafès lavazza amb llet i un batut de plàtan i maduixes.

He escrit un article de 15000 car., un capítol sencer de tres fulls i he traduït dues pàgines del llibre del J.

Mal de panxa = CREACIÓ

la vida és pop i amor

La cierritis és un síndrome que afecta a tots els que escrivim per publicar. Ens agafa a última hora, no se sap ben bé pourquoi (n'hi ha que diuen que és per que esperem el moment propici per assolir el cim creatiu... la inspiració de l'últim minut.)

En general la cierritis la reconeixem per que té uns símptomes molt espectaculars: passejos fora d'hora, rentadores a tota pastilla, obrir el correu spam... Inclou tot el que fem per evitar acabar la feina pendent, tot de coses que no faríem si no estiguéssim esquivant el que toca.

Jo, per exemple, la cierritis me la reconec per que m'agafa per donar tombs pel pis amunt i avall, amunt i avall. També tinc molt costum d'endreçar per rumiar en comes i punts i frases fetes. Avui m'he posat a endreçar en calcetes (una altra mala costum, anat mig nua per casa) i he trobat un quadern del diari de la boda del Vianney M. al any 2000.

He passat la tarda llegint-lo i revivint la festa a la casa al Midi i lo bé que ens ho vam passar tota la colla de la twee-net. És una època molt ingènua i, per tant, plena de decepcions però tot i això van ser dies de grans somriures i nits eufòriques. Mentre llegia he escoltat aquesta cançó en el repeat.



Sanpedro sempre m'han semblat superbs i aquesta cançó és una 'divina història en paral·lel'.

Searching for a good place to land

Tot el que he après:
Un moll no és estable.
El futur és mal·leable.